Des de fa 50 anys, cada 30 de gener es
commemora la mort de Gandhi amb una jornada escolar per promoure la cultura de
pau i la noviolència entre els més joves.
Aquest any volem celebrar el dia fent una
pausa en la nostra rutina i gaudint d’aquest conte tan bonic de la Carme Aymerich, un conte que parla de com la
literatura, de vegades, pot ser qui ens porti la pau. Que vagi de gust!
EL
SOLDADET
Quan aquesta història va començar, en Pau encara
era molt petit. No recorda ni tan sols l'olor que feia el seu pare. El pare
d'en Pau era un noi assegut dins un forat, vestit amb un uniforme verd, amb
casc i botes grosses, amb motxilla i fusell. Un noi jove amb la cara pigada i els
ulls rodons com taronges. El pare d'en Pau era: el soldadet.
El primer que van fer quan va arribar a la
guerra va ser fer uns camins enfonsats que en deien trinxeres. Eren uns forats
enfangats, humits i foscos. Allà els nois com el pare d'en Pau passaven les
hores vigilant l’horitzó que tothom volia conquerir. L’enemic era invisible,
però quan se l’imaginaven els feia molta por. L’enemic també havia fet
trinxeres fosques, humides i enfangades des d'on els vigilava. Mai no es veien
els uns als altres, si no era per algun crit enmig del silenci de la por.
Una cosa molt important a les guerres són els
records i les fotografies. Tots els soldats del món porten una fotografia per
recordar-se dels que estimen. Bé, no
per recordar-se’n, sinó per poder-los veure de
propet. El pare d’en Pau duia una foto d’en Pau, on se li veien molt bé els
ullets petits i rodons, que eren ben iguals que els seus. A mesura que passaven
més dies, més mesos i alguns anys, el pare d'en Pau s'enyorava més i més de
casa seva i pensava: Quan podré veure el meu fill? Quan podrem jugar junts a
pilota? Quan podré anar a llegir-li un conte per dormir?
Les trinxeres són un lloc horrible, però com
que els soldats tenen molt de temps, s'avorreixen i alguns aprofiten per jugar
una partida d'escacs o de cartes. D'altres escriuen a la família i els amics, i
d'altres llegeixen. El pare d’en Pau va començar a llegir quan va trobar, prop
d’una rasa, un llibre que ensenyava les lletres enmig d’un fangar. Hi faltaven
les primeres planes, però s’endevinava la història d’un pare, Ulisses, que
torna a casa després d’una guerra; i del seu fill, Telèmac, que l’espera. Va
començar a llegir:
"Aquí comença l’extraordinària aventura
d’un home, d’un heroi que va navegar i lluitar en mil batalles fins que va tornar a
casa seva, on l’esperaven la seva muller i el seu fill, de qui s’acomiadà de
petit i que ja era gairebé un home.”
Li va agradar tant el que va llegir que sentia
com si per un moment no fos allà, sinó enmig d’un altre paisatge, enmig d’un
mar ple d’aventures. I com que no podia parar de llegir, va tenir una idea: “Cada
dia començaré pel principi i llegiré només mitja pàgina nova. Així trigaré més
a acabar de llegir-lo, perquè qui sap quan acabarà aquesta guerra i si mai
trobaré un altre llibre?” I com a punt de llibre feia servir la foto d’en Pau.
Així els tenia tots dos junts!
Un dia darrere un altre reprenia la història: "Aquí
comença l’extraordinària aventura d’un home, d’un heroi que va navegar i lluitar
en mil batalles fins que va tornar a casa seva on l’esperaven la seva muller i
el seu fill, de qui s’acomiadà de petit i que ja era gairebé un home.” Fins que
un dia el pare d'en Pau, que havia viatjat per tots els mars i visitat illes fantàstiques
amb Ulisses, va llegir les darreres paraules: “I quan tot acabà van acordar que
aquella seria per fi una pau llarga i veritable.”
L’Odissea
s’havia acabat. Però la guerra encara continuava. Així que va decidir
tornar-lo a llegir, però aquest cop tot sencer
d’una tirada. I va començar de cap i de nou: "Aquí comença l’extraordinària
aventura d’un home, d’un heroi que va navegar i lluitar en mil batalles fins
que va tornar a casa seva on l’esperaven la seva muller i el seu fill, de qui s’acomiadà de
petit i que ja era gairebé un home.”
En acabar, el pare d’en Pau es va quedar molt
trist i pensarós. El llibre i la fotografia d’en Pau eren els seus grans
tresors i ara, amb el llibre acabat, entenia que el temps estava passant molt
de pressa i se sentia buit. Fart de guerra i sense llibre, va agafar un drap
blanc i un bastó i va fer una bandera. Es va estirar a terra i la va anar
traient per damunt del seu cap, a poc a poc, no fos cas que el cosissin a
trets. Va passar una bona estona fins que finalment es va sentir un xiulet. Amb
molt de compte va mirar arran de terra i… d’entre els filferros va sortir una
altra bandera i totes dues eren blanques. El pare d’en Pau va tenir una pensada
i va dibuixar un llibre a la seva bandera blanca i al cap d’un moment un altre
llibre va aparèixer a la bandera del soldats enemics invisibles!
De sobte, els llibres travessaren la línia de
foc: Les aventures d’en Simbad volaven
al costat de Dani campió del món,
mentre que Tom Sawyer i Alícia es creuaven amb Peter Pan sense xocar. Es va veure un soldat enemic invisible que
ajudava un Llibre de la Jungla a
sortir dels filferros on havia quedat enganxat, i un soldat de la trinxera del
pare d’en Pau que s’esforçava a netejar un Viatge
al centre de la Terra que havia caigut al mig del fang. Va ser genial
mentre va durar, els soldats no tenien por d’aixecar-se, els llibres peguen
fort però no fan el mal de les bales! Fins que el darrer llibre, La volta al món en vuitanta dies, va
arribar al seu destí.
I així va començar el final d'aquella batalla
que ningú no sabia per què havia començat. Resultava difícil apuntar
correctament després d’haver-se vist les
cares. Però encara va haver de passar força
temps fins que el pare d'en Pau va
refer el camí cap a casa. Van ser molts dies,
i fins i tot mesos, però no va passar cap any, i el viatge no se li va fer
llarg perquè coneixia el seu destí. Va ser un vespre que va arribar a casa
seva, on l’esperava en Pau, que fullejava en un atles el mateix mar per on
Ulisses havia viatjat.
Llavors en Pau va sentir com trucaven a la
porta de casa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario